texto Sepin
logo-Sepin
 
altaalta   recordar claverecordar clave     Usuario  usuario: clave: ENTRAR
Inicioinicio

Administrador de Finques

contenidos gestion directorio
buscar:
lupa
reducir_texto aumentar_texto guardar imprimir pdf Enviar Asignar a carpeta
Conceptos
|
Legislación relacionada
|
  • Clasificadores del documento
    • PROPIETAT HORITZONTAL
        • Acords Junta
            • Majories
        • Procediments
            • (*General) Procediments
Referencia:SP/DOCT/22626

En el cas de no poder adoptar un acord a la Junta per no assolir la doble majoria simple de propietaris i coeficients, es pot acudir al judici d'equitat previst a l'art. 17.7 de la Llei de propietat horitzontal estatal?

Encuesta Jurídica. Junio 2017

Coordinador: Joan Cremades Morant, President de la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona

Introducció del director
Joan Cremades Morant
President de la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona
Ja en la Llei 5/2006 i ara amb la reforma operada per la Llei 5/2015, del 13 de maig, ha desaparegut el "Judici d'equitat" previst en els art. 13, apt. 2, i 17.7 de la LPH estatal, per la qual cosa, en principi, els supòsits allí previstos haurien de seguir-se, a Catalunya, pel procediment ordinari (casos com la formació de majories o designació de càrrecs, així com la determinació i modificació de la quota de participació, o per completar la manca de majoria per a la supressió de barreres arquitectòniques o per a innovacions que facilitin la transitabilitat).
Recordem que, conforme a l'art. 553-25 (Règim general d'adopció d'acords):
"2. S'adopten per majoria simple dels propietaris que han participat en cada votació, que ha de representar, alhora, la majoria simple del total de llurs quotes de participació, els acords que fan referència a:
3. Per al càlcul de les majories es computen els vots i les quotes dels propietaris que han participat en la votació de cadascun dels punts de l'ordre del dia, sia de manera presencial, sia per representació o per delegació del vot. L'adopció de l'acord per majoria simple requereix que els vots i les quotes a favor superin els vots i quotes en contra".
I segons l'art. 553-26 (Adopció d'acords per unanimitat i per majories qualificades)
"2. Cal el vot favorable de les quatre cinquenes parts dels propietaris amb dret a vot, que han de representar alhora les quatre cinquenes parts de les quotes de participació, per a:
(...)
3. Els acords dels apartats 1 i 2 s'entenen adoptats:
(...)
b) Si es requereixen les quatre cinquenes parts, quan hi ha votat favorablement la majoria simple dels propietaris i de les quotes participants a la votació i, en el termini d'un mes des de la notificació de l'acord, s'assoleix la majoria qualificada comptant com a vot favorable la posició dels propietaris absents que, en el dit termini, no s'han oposat a l'acord mitjançant un escrit tramès a la secretaria per qualsevol mitjà fefaent".
Amb la Llei 5/2015, del 13 de maig, i per a l'adopció d'acords, es recupera el quòrum de la doble majoria, de quotes i propietaris (que s'havia perdut en la normativa anterior, segons la qual, en segona convocatòria solament es precisava la majoria de quotes dels assistentes a la Junta).
Clar, el problema es plantejarà quan no concorrin simultàniament les dues majories exigides a tenor dels referits preceptes (tant de majoria simple com de qualificada), supòsit pel qual no es contempla cap solució en el CCCat (ni en l'actual regulació ni en la Llei 5/2006 anterior), per la qual cosa no hi haurà acord comunitari. I d'aquí la qüestió que es planteja: si, en tal cas, caldria o no acudir a l'art. 17.7 LPH estatal.
L'art. 17.7, paràgraf 2n, LPH disposa: "Quan la majoria no es pugui aconseguir pels procediments que estableixen els paràgrafs anteriors, el jutge, a instància de part deduïda el mes següent a la data de la segona Junta, i després d'escoltar en compareixença els contradictors prèviament citats, ha de resoldre en equitat el que sigui procedent en vint dies, comptats des de la petició, i pronunciar-se sobre el pagament de costes".
Per a alguns autors, la resposta és afirmativa. Consideren que, el no dir res ni remetre's a la LPH estatal es deu més a la manca de competència del legislador autonòmic en matèria processal [per tractar-se la legislació processal de competència exclusiva de l'Estat (art. 149.6 CE)] que a una voluntat de la llei.
Per a uns altres, la resposta és negativa. Com que el sistema de Fonts del Dret Civil català no permet l'heterointegració (art. 111-2.2 en relació amb els arts. 111-2 i 111-4 CCCat) si no s'obté la doble majoria que s'exigeix en els supòsits contemplats en els art. 553-25 i 553-26, el que es pretenia acordar en l'ordre del dia queda sense valor (l'acord no ha estat adoptat), sens perjudici que es pugui tractar en una nova Junta i sempre que es pugui invocar i apreciar l'abús de dret (és clar, "aplicant" el Dret, no l'equitat, art. 7.2 CC i 111-7 CCCat).
M'adhereixo a aquesta segona posició per aquesta raó (exclusió de qualsevol tipus d'heterointegració), doncs és evident la voluntat d'"autointegració" en el Dret civil català. El preàmbul del llibre primer (Llei 29/2002, de 30 de desembre) estableix que el títol I "recull i sistematitza els preceptes continguts en el títol preliminar i en les disposicions finals segona i quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya (la qual deixa sense efecte en la Disposició Final Primera), i els completa", reconeixent en l'art. 111-1 els "principis generals del dret la funció d'autointegració del dret civil de Catalunya, per evitar l'heterointegració mitjançant l'aplicació del dret supletori", i a l'art. 111-5 es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions de Dret civil de Catalunya (excepte els supòsits en què siguin directament aplicables normes de caràcter general) com a la limitació a l'heterointegració mitjançant l'aplicació com a supletori del Dret de l'Estat (la qual cosa només és possible quan no sigui contrari al Dret propi o als principis generals que l'informen).
En qualsevol cas, el fet que, per manca de majories, no hi hagi acord és simplement una opció, a part de suposar una manifestació del principi de llibertat civil, no revelant-se com a anormal o excepcional, en relació amb el que ocorre en els òrgans de qualssevol entitats en l'àmbit societari.
Però, a més, perquè:
1. Com diu la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 31 de gener de 2013 (SP/SENT/716371), "el legislador català quan aprova el Llibre cinquè del CCCat té ple coneixement de la LPH estatal (...) per la qual cosa és perfectament factible que la diferència entre una normativa i l'altra es fes de manera intencionada". I el legislador català, coneixent el que disposa la LPH estatal, no hi fa cap al·lusió ni remet a l'art. 17.7 d'aquesta, la qual cosa és indicativa que no vol la seva aplicació.
2. Conforme a l'art. 111-9 CCCat (i en el mateix sentit, l'art. 1.3 CC), "L'equitat s'ha de tenir en compte en l'aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l'equitat quan la llei ho autoritza expressament", el que suposa subratllar el seu caràcter extraordinari; i, com hem vist, el CCCat no autoritza expressament que, per al supòsit de no aconseguir-se les majories, es resolgui en equitat (a més, el "problema" ja existia a la Llei 5/2006 anterior). És més, l'equitat es preveu expressament en altres supòsits, així l'art. 451-12 CCCat referit a la qualitat dels béns amb els quals s'ha de pagar la legítima, diu expressament que "Si les persones a què fa referència l'article 451-11 opten pel pagament en béns i el legitimari no es conforma amb els que hom li pretengui adjudicar, aquest pot recórrer a l'autoritat judicial competent, que ha de decidir amb equitat i pel procediment de jurisdicció voluntària".
3. Certament, l'art. 149.1.6a CE estableix que la legislació processal és competència exclusiva de l'Estat, però el mateix precepte introdueix un matís en afegir que "sens perjudici de les especialitats que en aquest ordre es deriven necessàriament de les particularitats del dret substantiu de les comunitats autònomes", i, no obstant això, el legislador català ni ha establert peculiaritats processals ni es remet a les estatals (a diferència del que ocorre en altres preceptes com els art. 551-1.4 i 553-47, o amb la previsió correctora de l'art. 553-25.5, en el cas d'eliminació de barreres arquitectòniques, quan ho demanen determinades persones, discapacitades o majors de 70 anys, davant un acord no aconseguit, o, fins i tot, davant la qüestió suscitada per l'art. 21 LPH, monitori, que ha motivat que en la reforma operada per Llei 5/2015 s'hagi introduït la previsió corresponent a l'art. 553-47, malgrat que el TSJ ja havia admès l'aplicació d'aquell precepte).
Entre els enquestats, són partidaris de la resposta positiva Lacaba i Carril. En canvi, defensen la resposta negativa, a la qual m'adhereixo, Guilanyà, Ferrer (amb les aportacions relatives a l'abús de dret, a la doctrina dels actes propis o a la invocació a l'equitat en concretes circumstàncies), Seguí i Gomis.
Respostes
Carril Pan, Antonio
President de la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Tarragona
La meva resposta es decanta per l'aplicació a Catalunya del procediment de resolució en equitat de l'art. 17.7 LPH estatal, basant-me en la competència processal de l'Estat (art. 149.1.6a CE) i considerant que la seva supressió no és una necessitat derivada de les particularitats del dret substantiu de Catalunya.
 
Ferrer Amigo, Gonzalo
Magistrat de la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona
Com aquesta remissió a la Llei de propietat horitzontal estatal i, en concret, al seu art. 17.7 LPH, la meva opinió és negativa. Cal partir de l'art. 111-2 CCCat que recull que, per a la seva aplicació, el Dret civil de Catalunya s'ha d'interpretar d'acord amb els principis generals que l'integren, prenent en consideració la tradició jurídica catalana. En aquest sentit, cal valorar el principi de bona fe i d'honradesa en els tractes com a manifestació addicional de la prohibició de l'abús del dret (art. 111-7); el respecte als actes propis (art. 111-8) i l'equitat com a principi a tenir en compte (art. 111-9).
El sistema de doble majoria establert en els art. 523-25 i 553-26 del Codi pot conduir al fet que un acord no arribi a ser adoptat. En principi, aquesta decisió a de ser respectada com a manifestació del principi de llibertat civil que també es troba consolidat en la tradició jurídica catalana. Per això, descartant amb caràcter general aquells intents d'acord majoritari en els quals s'exigeix unanimitat o majoria qualificada i en el quals considero que no s'ha de donar entrada a l'equitat com a forma de resoldre el conflicte, podria considerar-se de forma residual o excepcional la reconsideració de la "no adopció" de l'acord per part d'un Tribunal sempre que la situació derivada de la manca d'acord comunitari obstaculitzi de manera severa el funcionament de la Comunitat, representi una posició contrària a la bona fe, impliqui un abús del dret o una acció o omissió contradictòria amb una posició jurídica pròpia anterior de la Comunitat (actes propis) o quan es tracti d'emparar la posició física o jurídica de determinades persones o col·lectius que precisen una especial empara comunitària i, per tant, també dels Tribunals en la interpretació de les normes jurídiques.
Des del punt de vista de la legislació estatal, on sí que apareix recollida l'equitat com a clàusula de tancament en aquests supòsits, la STS 220/2003, de 13 de març (SP/SENT/42431), va declarar que, encara que la regla continguda a l'art. 17.4 es referia literalment al supòsit de manca de majoria, devia ser objecte d'interpretació adequada a la realitat social actual en virtut del que disposa l'art. 3 CC, per evitar supòsits d'abús notori del dret, com succeeix quan cal la modificació de les regles estatutàries amb la inclusió de les precises i necessàries per assolir la més ordenada convivència dels cotitulars i preservar la pau veïnal, que no s'aconsegueix per l'oposició tenaç d'un copropietari. Es va entendre que aquesta doctrina quedava circumscrita als casos d'abús de dret per algun sector minoritari de la Comunitat de Propietaris "movido por razones de capricho, otras por egoísmo y acomodo (...) intereses que contradicen los comunes y, en muchos casos, por el simple móvil de causar molestias, incordiar y hostigar a los demás", és a dir, "la oposición sin fundamento. Entenderlo de otra manera equivaldría a autorizar que la vida de las comunidades de propietarios pudiera quedar al manejo y antojo del que se presenta contradictor y disidente, amparándose situaciones abusivas contrarias a los intereses bien expresados de la mayoría cuasi absoluta, lo que, a su vez, vendría a contradecir el principio constitucional que proclama el art. 14 de nuestra Constitución".
En definitiva, malgrat que no existeix en el CCCat (art. 553-25) una norma equivalent de remissió a l'equitat, aquesta seria invocable en algunes circumstàncies concretes per la pròpia remissió i integració del Codi sense acudir a la norma estatal (art. 17 LPH) i sense que això impliqui infracció de l'art. 111-9 CCCat en no fundar-se exclusivament la decisió en l'equitat i sí i també en els altres principis generals que, recollits en el llibre I inspiren la totalitat del Codi i la globalitat de les relacions jurídiques i, entre elles, les que sorgeixen a l'àmbit de la propietat horitzontal del llibre V.
Com a manifestació d'això, és important ressaltar la Sentència del TSJ de Catalunya d'11 de juny de 2012 que, en relació amb l'adopció d'acord per a la supressió de barreres arquitectòniques, declara que "el silencio de la norma actual respecto de los requisitos exigidos para obligar a la Comunidad a realizar la instalación, no supone, obviamente, que los Tribunales estén obligados a acceder en todo caso a la demanda, sino que deben hacer un juicio de equidad en función de las circunstancias de cada caso concreto, siendo necesario que exista un equilibrio entre los derechos de unos y otros propietarios para que no se provoque el efecto contrario al querido por la Ley (integración social de las personas con minusvalías) así como que las decisiones que se tomen sean posibles y ejecutables".
Gomis Masqué, Àngels
Magistrada de la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona
Amb la nova regulació de l'adopció d'acords, segons la modificació operada per Llei 5/2015, de 13 de maig, es requereix, tant quan és suficient una majoria simple com quan cal una majoria qualificada, que concorrin la doble majoria de propietaris i de quotes (arts. 553-25 i 553-26).
 La qüestió planteja si, en cas de no assolir aquesta doble majoria, es pot acudir al judici d'equitat previst a l'art. 17.7 de la Ley de Propiedad Horizontal, que disposa que "Quan la majoria no es pugui aconseguir pels procediments que estableixen els paràgrafs anteriors, el jutge, a instància de part deduïda el mes següent a la data de la segona Junta, i després d'escoltar en compareixença els contradictors prèviament citats, ha de resoldre en equitat el que sigui procedent en vint dies, comptats des de la petició, i pronunciar-se sobre el pagament de costes".
 Al meu parer, la resposta ha de ser negativa.
 En primer terme, es tracta d'una norma inclosa en una llei substantiva, i no podem obviar la voluntat d'autointegració que regeix el dret civil català. Així resulta de les disposicions preliminars del títol primer (art. 111.1 a 111.8) del llibre primer del Codi civil de Catalunya (Llei 29/2002, de 30 de desembre). El seu preàmbul disposa que el Títol I "recull i sistematitza els preceptes continguts en el títol preliminar i en les disposicions finals segona i quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya (la qual deixa sense efecte la disposició final primera), i els completa", així l'art 111-1 "reconeix als principis generals del dret la funció d'autointegració del dret civil de Catalunya, per evitar l'heterointegració mitjançant l'aplicació del dret supletori" i "l'art. 111-5 es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del dret civil de Catalunya, llevat dels supòsits en què siguin directament aplicables normes de caràcter general, com a la limitació a l'heterointegració mitjançant l'aplicació com a supletori del dret de l'Estat, la qual només és possible quan no sigui contrària al dret propi o als principis generals que l'informen". Des d'aquesta perspectiva, pot concloure's que la normativa estatal només es pot aplicar com a supletòria quan falta una regulació a una institució prevista en l'ordenament jurídic català –llacuna interna–, per tant, no quan les institucions siguin desconegudes, i sempre que les solucions que comporti el dret supletori no siguin contràries als principis del dret català. I entenc que aquest no és el cas.
 El precepte transcrit preveu la possibilitat d'acudir al Jutge per tal d'obtenir les majories necessàries en cas que no s'hagin assolit, contemplant un aspecte processal (a la petició segueix una simple compareixença a la qual han de ser citats els contradictors) i una vessant substantiva (la resolució en equitat).
 Pel que fa a aquesta darrera vessant, entenc que no s'hi pot acudir, no només perquè el nostre sistema de fonts no permet l'heterointegració, sinó també perquè l'art. 111-9 CCCat estableix que "l'equitat s'ha de tenir en compte en l'aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l'equitat quan la llei ho autoritza expressament", i aquí la llei (al contrari del que fa la LPH) no ho autoritza, per tant, no es pot resoldre en aquest cas en base a l'equitat.
 Partint d'aquesta conclusió, no podem pensar que es tracta d'una norma només processal, àmbit en el qual el legislador català no té competència, i a la qual podríem acudir, seguint el criteri de la STSJCat de 8 de novembre de 2012, relativa a l'art. 21 de la mateixa LPH. D'altra banda, no podem obviar que l'art. 149.1.6a CE, en establir la competència exclusiva de l'Estat en matèria processal, matisa: "sens perjudici de les especialitats que en aquest ordre es deriven necessàriament de les particularitats del dret substantiu de les comunitats autònomes". Així, és permès al legislador català dictar normes en aquest àmbit, quan ho consideri convenient (com ho ha fet en la regulació de la retenció o de la interrogació in iure), i, més encara, remetre's a les estatals, cosa que no ha fet.
 D'altra banda, la qüestió ja s'havia plantejat des de l'inici de la vigència del llibre Vè i, malgrat això, en la reforma operada per la Llei 5/2015, de 13 de maig, el legislador no hi inclou cap previsió al respecte (com, per contra, sí ha fet a l'art. 553-47, en relació amb la problemàtica generada entorn a l'art. 21 LPH). Això fa pensar que no es tracta d'un oblit del legislador, sinó d'una omissió conscient i volguda.
 En darrer terme, crec que els propietaris que es considerin perjudicats podrien acudir al jutge per la via de l'abús de dret, si bé, en tot cas, el procediment que s'ha de seguir és l'ordinari (art. 249.1.8è LEC).
Guilanyà Foix, Albert
President de la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Lleida
El primer que cal recordar és que l'aplicació de l'equitat en els procediments judicials té caràcter extraordinari, atès que les resolucions judicials solament poden fonamentar-se de manera exclusiva en l'equitat quan la llei expressament ho permeti. Així ho fa avinent l'art. 111-9 CCCat quan diu "L'equitat s'ha de tenir en compte en l'aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l'equitat quan la llei ho autoritza expressament".
També cal recordar que la paraula equitat no ve referida al procediment, sinó a la decisió d'aquest, de manera que fonamentar en equitat, no s'ha d'entendre com adscripció a un procediment de jurisdicció voluntària, sinó com a solució subjecta al dret substantiu.
Certament que el llibre V del CCCat no preveu una solució al problema que es pot plantejar quan no s'arriba a la doble majoria de propietaris i coeficients, d'acord al que assenyalen els art. 553-25 i 553-26, i, per tant, quan no hi ha hagut acord, a diferència del que succeeix a la LPH estatal, que, en el seu art. 17.7, contempla la possibilitat d'acudir a un judici d'equitat quan la majoria (en els supòsits que preveu la llei), no es pugui aconseguir. Així es diu allí que "(...) aconseguir pels procediments que estableixen els paràgrafs anteriors, el jutge, a instància de part deduïda el mes següent a la data de la segona Junta, i després d'escoltar en compareixença els contradictors prèviament citats, ha de resoldre en equitat el que sigui procedent en vint dies, comptats des de la petició, i pronunciar-se sobre el pagament de costes". De fet, no és l'únic supòsit en que la LPH preveu acudir al judici d'equitat, atès que també ho preveu per tal de demanar la substitució per part del propietari que ha estat anomenat President de la Comunitat per impossibilitat d'exercir el càrrec o quan no es pot designar nou president (art. 13.2 LPH).
El CCCat també preveu algun supòsit en què es pot acudir al judici d'equitat, com ara és el cas de l'art. 451-12 referit a la qualitat dels béns amb què s'ha de pagar la llegítima, i es diu allí expressament que "Si les persones a què fa referència l'article 451-11 opten pel pagament en béns i el legitimari no es conforma amb els que hom li pretengui adjudicar, aquest pot recórrer a l'autoritat judicial competent, que ha de decidir amb equitat i pel procediment de jurisdicció voluntària".
Per tant, no és que sigui estrany al dret civil català el fet de poder acudir al judici d'equitat, el que succeeix simplement és que en el cas de la propietat horitzontal aquesta possibilitat no s'ha previst. De fet ja no estava prevista inicialment a la Llei 5/2006 i tampoc s'ha introduït en la darrera reforma, raó per la qual cal entendre que no és una possibilitat volguda.
Descarto la possibilitat d'acudir per analogia al dret civil o processal comú (art. 111-2 i 111-5 CCCat) malgrat que en alguna ocasió el dret català faci referència a les normes processals comunes. I ho descarto, entre d'altres raons, perquè, com queda dit, el judici d'equitat no és un procediment des del punt de vista processal, sinó una forma de decidir en dret.
En conclusió, si no s'arriba a obtenir la doble majoria legalment establerta en els casos dels art. 553-25 i 553-26, és pla que l'acord no s'haurà adoptat i quedarà sense cap valor i sense possibilitat d'acudir a cap judici d'equitat.
En tot cas, cal manifestar que tampoc és que aquesta solució sigui estranya en el món del dret, atès que en l'àmbit societari, quan els òrgans socials no arriben a tenir les majories que la llei, els estatuts o les normes socials estableixen per tal de poder adoptar vàlidament un acord, simplement aquell no s'adopta i és rebutjat.
Lacaba Sánchez, Fernando
President de l'Audiència Provincial de Girona
Les situacions de bloqueig plantejades en una Junta de copropietaris poden resoldre's mitjançant el judici d'equitat. Això exigeix, en primer lloc, que el doble còmput de majoria de propietaris i coeficients no hagi de ser qüestionat pel procediment d'impugnació d'acords, atès que, aquest judici es refereix al supòsit en què no sigui possible assolir la majoria, no quan es tracti d'un acord que hagi de ser adoptat per unanimitat, supòsit que, certament, no es unànime en la jurisprudència menor.
Respecte a la qüestió complexa de si ens trobem davant d'un judici de jurisdicció voluntària o d'un ordinari normal, sembla ser que el Tribunal Suprem s'inclina pel primer a la seva Interlocutòria de 15 d'octubre de 2013 (rec. 3420/2012).
El règim de propietat horitzontal de Catalunya silencia la possibilitat d'acudir a aquest judici d'equitat, potser perquè les diverses majories i els còmputs dels absents (art. 553-24.1, 553-25.3, 553-25.6 CCCat) ens poden conduir a pensar la dificultat d'un escenari de bloqueig. I així hi ha qui pensa que a Catalunya ha desaparegut aquest judici d'equitat.
Discrepo respectuosament. Personalment no ho comparteixo, atès que l'abús de coeficients pot portar, en situacions concretes, a casos de bloqueig, des de la mala fe o un motiu espuri, i per això, no veig dificultat en el fet que a Catalunya es pugui acudir a aquest expedient judicial, o dit d'una altra manera, ¿què passa si no s'aconsegueix la concurrència d'ambdues majories?
Certament, aquest judici no apareix com a tal a la LEC, però el terme "judici", segons el meu punt de vista, no ha de ser interpretat en sentit estrictament processal, sinó com una manera de poder suplir la manca d'acord o d'enteniment entre els comuners que no són capaços d'atènyer les majories precises en l'adopció d'acords. Per això es denomina aquest judici "d'equitat", on el Jutge no és un mer aplicador de la norma escrita, sinó del seu esperit, i atorga una solució conforme al supòsit concret plantejat en una Comunitat de Copropietaris. És una solució que es dóna en justícia i no en aplicació d'una llei, doncs el parer dels copropietaris que voten a favor té, "prima facie", el mateix valor que els que voten en contra i d'aquí la necessitat que un tercer, en aquest cas un Jutge, decideixi el millor per a aquesta Comunitat.
Si partim de la idea de considerar un possible buit legal de la normativa catalana, es permetria aplicar aquesta espècie de judici i mantenir una possibilitat no prevista pel legislador català.
Avalaria aquesta tesi, la Sentència del Tribunal Constitucional 118/1996, de 27 de juny, quan diu:
"Las materias no atribuidas expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas, en virtud de sus respectivos Estatutos. La competencia sobre las materias que no se hayan asumido por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado, cuyas normas prevalecerán, en caso de conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva competencia de estas. El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas".
L'aplicació a Catalunya d'aquesta possibilitat passaria, si s'escau, per la necessària concurrència dels requisits de l'art. 17.4 LPH, és a dir, que l'acord requereixi la majoria de propietaris i coeficients, que no s'assoleixi l'acord a la Junta i que es sol·liciti en el termini d'un mes a comptar de la celebració de la Junta, sense excloure els dies inhàbils.
Seguí Puntas, Jordi
Magistrat de la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona
I. És indubtable la necessitat de l'adopció contínua d'acords per fer realitat la vida d'una Comunitat de Propietaris. En aquest sentit, el Codi civil de Catalunya dedica un parell d'articles (553-25 i 553-26) a regular els requisits i les majories exigibles en funció del tipus d'acord que es vulgui aprovar.
El problema rau en que el Codi civil català, després de la reforma duta a terme mitjançant la Llei 5/2015, ja no preveu la possibilitat de l'adopció d'acords per majoria simple de quotes en segona convocatòria (s'ha suprimit aquesta segona convocatòria), sinó que tots els acords –siguin de formació instantània o successiva– requereixen la doble majoria de persones i de quotes. I que no hi ha una previsió similar a la de l'art. 17.7 de la Llei estatal de propietat horitzontal (LPH), segons el qual, si no és possible assolir la majoria suficient per a l'adopció d'un acord, qualsevol propietari pot anar al Jutge i demanar-li que, prèvia audiència dels contradictors, prengui una decisió "en equitat".
II. La resposta a la pregunta de si aquest judici d'equitat és aplicable a les Comunitats de Propietaris subjectes a la normativa catalana ha de ser forçosament negativa.
Bàsicament pel caràcter exhaustiu i integral de la regulació del règim de la propietat horitzontal al Codi civil de Catalunya, el qual exclou tota mena d'heterointegració amb les normes de la LPH, segons el que es dedueix de l'art. 551-2.2, posat en relació amb els art. 111-2 i 111-4 del mateix cos legal.
S'ha dit que la norma de l'art. 17.7 LPH té un caràcter netament processal i que, per aquesta via, atès l'abast general de les normes d'aquesta naturalesa (art. 149.1.6.ª CE), seria també aplicable a Catalunya. Però només cal advertir que quan el legislador català ha volgut fer una referència específica a la normativa processal, així ho ha fet (vegeu els art. 551-1.4 i 553-47), palesant així quan una concreta norma processal esdevé aplicable a les situacions de Comunitat.
Encara més, el mateix legislador català és conscient que la voluntat majoritària dels propietaris i quotes en ocasions pot frustrar un interès jurídic que considera prevalent, cas en el qual jutja necessari introduir el corresponent mecanisme corrector, mitjançant el qual el titular d'aquest interès superior pugui demanar al Jutge que prengui la decisió denegada en Junta. És el cas dels discapacitats o majors de setanta anys que veuen refusada per la Junta l'aprovació de la supressió de barreres arquitectòniques o la instal·lació d'ascensor o la introducció d'innovacions exigibles per a l'habitabilitat o seguretat, i a qui se'ls faculta per demanar al Jutge que obligui la Comunitat a fer aquestes obres, sempre que siguin raonables i proporcionades (art. 553-25.5).
El legislador català va procedir d'una manera semblant amb ocasió de l'aprovació del llibre cinquè del Codi civil, per tal de forçar les Comunitats de Propietaris a fer l'obligada adaptació dels Estatuts i, si escau, del títol a la nova regulació. Per tal motiu, la Disposició Transitòria Sisena de la Llei 5/2006 permet a qualsevol propietari que demani al Jutge la condemna de la Comunitat a adaptar els Estatuts o el Títol si a la Junta no s'assoleix la majoria necessària.
 III. Ara bé, com que els drets s'han d'exercir sempre de bona fe i el legislador proclama la il·legitimitat dels actes fets amb abús de dret (art. 7 CC i 111-7 CCCat), cal dir que l'ordenament jurídic no pot restar passiu davant d'una injustificada i reiterada denegació per la Junta d'una petició legítima formulada per un del seus integrants (pensem, per exemple, en el titular d'un habitatge que, sense ser discapacitat ni major de 70 anys, veu denegada la sol·licitud d'instal·lar, a càrrec seu, un mecanisme que millori la seva mobilitat i del que fins i tot puguin aprofitar la resta dels propietaris).
En conseqüència, el perjudicat, per un comportament d'aquesta mena de la Comunitat, podrà demanar al Jutge que declari l'abús de dret –hom no resol només conforme a l'equitat, la qual cosa prohibeix l'art. 111-9 CCCat, sinó que ho fa en aplicació del dret vigent– i adopti les mesures correctores escaients. Val a dir, en aquest sentit, que la STS de 19 de febrer de 2016, en un afer que tractava sobre les facultats d'ús de la cosa comuna ex art. 394 CC, ha volgut subratllar gràficament que l'únic comportament que no li és permès a un cotitular és el que pren cos en la coneguda dita del "perro del hortelano".